LA FE BAHÁ’Í o LA FE I CONFIANÇA HUMANES
A l’inici del segle XX era normal a nivell universitari de La Sorbonne a París, considerar-se ateu puix que això era més prestigiós en el món intel•lectual. . Era , per tant, una característica del món de la cultura. Segons Raïssa Maritain hi mancava un aire fresc profund.
A meitat del segle XX, la nota d’intel•lectualitat era ser agnòstic. Ni la negació ni l’afirmació de Déu des de la raó intel•lectualista com a explicació de totalitat.
A inicis del nostre segle actual, el XXI, sembla privar la indiferència. Serà la persona lectora que pugui per si mateixa constatar quin és l’ambient o l’oxigen que la nostra cultura, bàsicament l’anomenada occidental que situem al nord geogràfic de l’hemisferi, aporta ja al final de la primera dècada d’aquest segle tan esperat com inesperat.
Es recorda una frase, si més no, aplicada a André Malraux (1909-1976) que al 1976 va dir, per bé que ell no s’hi identificava: “El segle XXI serà religiós o no”. Frase que un altre pensador europeu religiós, Karl Rahner (1904-1984), va expressar: “El segle XXI serà místic o no”.Sigui o no així, no treu que juntament amb aquesta actitud, n’hi hagi d’altres.
Ara bé, m’atreveixo a dir ni afirmació ni negació amb paraules sobre l’Absolut puix que parlar-ne és,. en el fons, parlar de l’ésser humà. Projeccions de la interioritat humana. Col•locar els aspectes bons profunds de l’ésser humà a fora. L’aspecte més profund no és individualitat sinó Totalitat., que no té paraules.
Per tant, el parlar resulta sempre fàcil. Discurs plens de paraules ressonants, de promeses, de projectes i amb un llarg etcètera. Cal aquests dies veure els discursos de la premsa de qualsevol cultura o estat. Les paraules se les emporta el vent...els fets van per altra banda.
Reprenem la paraula de Malraux o Rahner “místic”, que de bell antuvi, l’entenc com a coherència, de paraula i acció. Evitar la divisió, l’escissió, l’esquizofrènia.
Tota persona que es preocupa seriosament a nivell vital, existencial, de tenir en compte la dignitat de l’ésser humà per el que és, en podem dir místic .
I aleshores tenen sentit les paraules de Simone Weil (1909-1943): Sabrem qui viu a Déu en com parla dels homes.
Avui dia es parteix de l’experiència junt amb el compromís ètic. L’ètica és la transparència de vivència humana, viscuda a fons.
En aquest sentit, no és la meva intenció parlar dels bahais, sinó esmentar-los perquè em donen peu a una reflexió que cal tenir en compte a l’inici de la segona dècada del segle XXI.
La fe Bahá’í (contemplada per Bahá’u’lláh, 1817-1892) està esdevenint una de les religions mundials o universals en el segle XXI. Pel moment, més de cinc milions de persones esteses per totes les nacions, ètnies i classes socials.
Vaig tenir l’ocasió, a finals de gener d’enguany, participar en una reunió de bahais per tal d’explicar-nos la situació dels seus seguidors a Iran. Allà pateixen autèntica persecució. Tenen, avui dia, judicis penals per no considerar-se ni islamistes ni d’altres religions contemplades oficialment, sinó de la nova fe o religió; molts bahais són empresonats i condemnats a mort. Autèntica persecució només per tenir fe en l’home d’acord amb la revelació que Bahá’u’lláh exposa i supera les altres. Vaig viure una reunió de respecte, d’estimació, de preocupació per tots aquells que intenten no quedar-se en paraules sinó viure d’acord amb unes creences obertes.
El llenguatge religiós d’aquestes persones és admirable puix que no dóna paraules buides, sinó que són expressió de la seva vida i del respecte a la diversitat dels altres com ho fan tots els nuclis vitals de tota religió, que és nucli únic de totalitat.
Doncs bé, si treballem o pensem en la paraula fe, sinònima de confiança, tot ésser humà en néixer només pot créixer i desenvolupar-se si té fe o confiança en aquells que l’envolten i l’han embolcallat. La confiança es rep i es viu per osmosi.
La confiança o la fe és intrínseca a l’estat mental o existencial de l’ésser humà. Si no n`hi ha , no hi ha ni creixement individual ni familiar ni comunitari. Tot és romandre, aleshores, en etapes primerenques de destrucció, corrupció, enveja, venjança i mort.
Ara bé, aquesta confiança s’ha de sustentar en la pregonesa que l’ésser humà viu i n’ha de ser conscient. Una profunditat que és un nivell de consciència subtil que cal cultivar, conrear, educar, elevar junt amb el silenci parlant. Tothom hi neix, però tothom l’ha de cercar després Una dimensió necessària, però de gratuïtat en l’existència de l’Esser Humà.
La fe o la confiança és terriblement humana, fortament humana, indispensablement humana. Ara bé, cal treballar-la contra tempestes. Anar contra corrent.
La psicologia transpersonal (més enllà de la persona però a través de la persona), que partint de la situació prepersonal, passant per la personal, ens porta més enllà de l’ego conscient, identificat amb si mateix com a totalitat, per tal de poder percebre, copsar, sentir aquesta realitat vital que tot ésser humà ha de poder viure per a desenvolupar-se integrament.
Aquesta, m’atreveixo a dir, és la nova situació d’un paradigma nou, on la universalitat o globalització no pot se presentada per sistemes de creences religioses fruit del temps i de la història sinó per una nova confiança en l’Esser Humà, partint del seu propi i autèntic coneixement però no de superfície, sinó de profunditat. Realitat no nova sinó alhora tan vella com la Història de la Humanitat.
No en va Freud (1856-1939) va expressar per escrit a l’agost del 1938:Mística, l’obscura percepció fora de l’àmbit del jo i de l’allò”. Certament són termes psicoanalítics que ens reenvien més enllà del món conscient i inconscient. Tema que des de la psicoanàlisi en diàleg amb les místiques diverses s’expressa en el nou llibre “Religión y psicoanàlisis en el siglo XXI. Confrontación o colaboración” (Herder, 2010). Estem trobant-nos davant de tota una nova antropologia que en ser integral té en consideració totes les dimensions imprescindibles que l’ésser humà té.
Vivència que es pot fer des la fe bahaí, des de la bona nova d’un Jesús de Natzaret, des de Confuci o un Buda perquè tots han volgut beure i veure la pregonesa sincera de tot ésser humà. Una unió o fusió amb la Totalitat, l’Absolut que no té paraula ni nom, però no confusió que seria psicòtic o de bojos.
L’ateisme o teisme, l’agnosticisme o gnosticisme, la indiferència si no tenen en compte la totalitat real i concreta de la dignitat humana portaran a exclusions, a fanatismes, a fonamentalisme, a inclusismes, tal com ho porta tota visió parcial de la realitat humana. O no és el que ha portat la crisi econòmica, que no és tal sinó per no tenir en compte l’autèntica i vera globalització?
O l’ésser humà té en compte la seva profunditat i així tindrà en compte la dignitat de tot ésser humà, o continuarà sent un depredador dur i venjatiu vers la destrucció del planeta. Tot ésser humà té la possibilitat de viure la qualitat humana profunda. I aquesta profunditat no se suporta quan esdevé instància crítica com la fe dels Bahais.
A principios del siglo XX era normal a nivel universitario de
A mitades del siglo XX, la nota de intelectualidad era ser agnóstico. Ni la negación ni la afirmación de Díos desde la razón intelectualista como explicación de la totalidad.
A inicios de nuestro siglo actual, el XXI, parece primar la indiferencia. Será la persona lectora que pueda por sí misma constatar cuál es el ambiente o el oxígeno que nuestra cultura, básicamente la llamada occidental que situamos al norte geográfico del hemisferio, aporta ya al final de la primera década de este siglo tan esperado como inesperado.
Se recuerda una frase, al menos, aplicada a André Malraux (1909-1976) que en el 1976 dijo aunque él no se identificaba: “El siglo XXI será religioso o no”. Frase que otro pensador europeo religioso, Karl Rahner ( 1904-1984) expresó: “El siglo XXI será místico o no”. Sea o no así, no quita que juntamente con esta actitud haya otras.
Ahora bien, me atrevo a decir ni afirmación ni negación con palabras sobre el Absoluto ya que hablar de Él es en el fondo hablar del ser humano. Proyecciones de la interioridad humana. Colocar los aspectos más profundos del ser humano fuera. El aspecto más profundo no es individualidad sino Totalidad, que no tiene palabras.
Por lo tanto, hablar resulta siempre fácil. Discursos llenos de palabras rimbombantes, de promesas, de proyectos y un largo etcétera. Sólo es preciso ver los discursos de la prensa de cualquier cultura o estado. Las palabras se las lleva el viento, los hechos van por otro lado.
Retomemos la palabra de Malraux o Rahner ”místico” que, de entrada, la comprendo como coherencia, de palabra y acción. Evitar la escisión, la esquizofrenia. Toda persona que se preocupa seriamente a nivel vital, existencial, de tener en cuenta la dignidad del ser humano por lo que es, le podemos llamar místico.
Y entonces tienen sentido las palabras de Simona Weil (1909-1943) “Sabremos quién vive a Dios en cómo habla de los hombres”.
Hoy en día se parte de la experiencia junto con el compromiso ético. La ética es la transparencia de vivencia humana, vivida a fondo. En este sentido no es mi intención hablar de los bahais, sino citarlos porque me da pie a una reflexión que es preciso tener en cuenta al inicio de la segunda década del siglo XXI.
La fe Bahá’í (contemplada por Bahá’u’lláh, 1817-1892) está siendo una de las religiones mundiales o universales en el siglo XXI. Por el momento, más de cinco millones de personas esparcidas por todas las naciones, etnias y clases sociales.
Tuve la ocasión, a finales de enero del presente año, participar en una reunión de bahais para explicarnos la situación de sus seguidores en Irán. Allí padecen auténtica persecución, Tienen, hoy en día, juicios penales por no considerarse ni islamitas ni de otras religiones contempladas oficialmente sino de la nueva fe o religión; muchos bahais están encarcelados y condenados a muerte. Auténtica persecución sólo por tener fe en el hombre de acuerdo con la revelación que Bahá’u’alláh expone y supera las demás. Viví una reunión de respecto, de estimación, de preocupación por todos aquellos que intentan no quedarse en palabras sino vivir de acuerdo a unas creencias abiertas.
El lenguaje religioso de estas personas es admirable ya que no da palabras vacías sino que son expresión de su vida y del respeto a la diversidad de los demás, como lo hacen todos los núcleos vitales de toda religo, que es un núcleo único de Totalidad.
Pues bien, si trabajamos o pensamos en la palabra fe, sinónima de confianza, todo ser humano al nacer sólo puede crecer y desarrollarse si tiene fe o confianza en aquellos que lo rodean y lo han empañado. La confianza se recibe y se vive por ósmosis.
La confianza o la fe es intrínseca al estado mental o existencial del ser humano. Si no hay, no hay crecimiento individual ni familiar ni comunitario. Todo es permanecer, entonces, en etapas primarias de destrucción, corrupción, envidia, venganza y muerte
Ahora bien, esta confianza se debe sustentar en la profundidad que el ser humano vive y tiene que ser consciente de ello. Una profundidad que es un nivel de consciencia sutil que es preciso cultivar, conrear, educar, levantar junto con el silencio hablante. Todo ser humano nace con él, pero todos deben buscarlo después. Una dimensión necesaria pero de gratuidad en la existencia del Ser Humano. La fe o la confianza es terriblemente humana, fuertemente humana, indispensablemente humana. Ahora bien, es preciso trabajarla contra viento y marea. Ir contra corriente.
La psicología transpersonal (más allá de la persona a través de la persona) que partiendo de la situación prepersonal, pasando por la personal, nos conduce más allá del ego consciente, identificado consigo mismo como totalidad, para poder percibir, captar, sentir esta realidad vital que todo ser humano tiene que poder vivir para desarrollarse íntegramente. .
Esta es, me atrevo a decir, la nueva situación de un paradigma nuevo donde la universalidad o globalización no puede ser presentada por sistemas de creencias religiosos, fruto del tiempo y de la historia, sino por una nueva confianza en el Ser Humano partiendo de su propio y auténtico conocimiento pero no de superficie sino de profundidad. Realidad no nueva sino tan vieja como
No en vano Freud (1856-1939) dejó expresado por escrito en agosto de 1938: Mística, la oscura percepción fuera del ámbito del yo y del ello. Ciertamente, son términos psicoanalíticos que nos reenvían más allá del mundo consciente e inconsciente. Tema que desde el psicoanálisis en diálogo con las diversas místicas se expresa en el nuevo libro “Religión y psicoanálisis en el siglo XXI. Confrontación o colaboración. (Herder, 2010).
Nos estamos encontrando ante una nueva antropología que al ser integral considera todas las dimensiones imprescindibles que el ser humano tiene. Vivencia que se puede hacer des de
El ateismo o teísmo, el agnosticismo o gnosticismo, la indiferencia si no tienen en cuenta la totalidad real y concreta de la dignidad humana, conducirán a exclusiones, a fanatismos, a fundamentalismos, a inclusismos, tal como lo lleva toda visión parcial de la realidad humana. ¿O no es lo que ha traído la crisis económica que no es tal sino por no tener en cuenta la auténtica y verdadera globalización?
O el ser humano tiene en cuenta su profundidad y así tendrá en cuenta la dignidad de todo ser humano. O continuará siendo un depredador duro y vengativo hacia la destrucción del planeta. Todo ser humano tiene la posibilidad de vivir la calidad humana profunda. Y esta profundidad no se soporta cuando deviene instancia crítica como la fe de los Bahais.
